El camí que no anava enlloc…

No gaire lluny d'aquí, hi havia un camí petit, petit, que no anava enlloc. I això que els camins sempre acostumen a anar a un lloc o a un altre, però aquest, no. Feia unes quantes voltes, pujava una mica amunt, tirava una mica avall, però en definitiva, el que es diu anar, anar, no anava enlloc. I com que no anava enlloc, doncs mai no l'agafava ningú, perquè ja se sap que la gent sempre va a un lloc o altre. I el camí vivia molt tranquil i feliç. I com que mai no l'agafava ningú i ningú no el molestava, es va anat fent estret de tantes i tantes flors que van anar naixent a les seves vores. També els ocells preferien els arbres dels seus costats per fer-hi el niu. I els conills van omplir els caus dels seus voltants. Però, el que són les coses! Un bon dia, un senyor que tenia molta pressa i anava perdut, buscant, buscant, va trobar el camí i llavors es va posar molt content, perquè quan es té pressa i es va perdut trobar-se un camí és una cosa molt important. El que passa és que després de resseguir-lo amunt i avall va cridar tot enfadat: -Aquest camí no va enlloc! Quin fàstic!- i se'n va anar tot rondinant a veure si en trobava un altre. El camí, quan va sentir els crits de l'home, va quedar molt preocupat. Aquell senyor s'havia enfadat amb ell perquè no anava enlloc."Que potser era dolent no anar enlloc?" va pensar. I va creure que potser sí, que no anar enlloc devia ser una cosa terrible. I es va anar posant molt i molt trist pensant que si no anava enlloc ningú no voldria caminar-hi mai (...)Un dia va ser un pintor que buscava llocs amagats, qui va descobrir el camí. I quan va veure que no anava enlloc es va posar molt content, perquè va pensar que allà podria pintar tranquil perquè hi devia passar molt poca gent, i encara, amb poca pressa. I no va dir res, perquè els pintors quan pinten mai no diuen res, estan tan entusiasmats amb aquells colors, amb aquelles formes, amb tot allò que veuen, que què voleu que diguin…I mentrestant, tota la gent que tenia molta pressa passava pel costat d’aquell camí rondinant: -Aquell camí no va enlloc! Quin fàstic! Però ell, el camí, ja no estava trist quan els sentia, perquè havia après que, de vegades, no anar enlloc és una de les coses més meravelloses que es poden fer en aquesta vida.

-Contes per a un món millor, Enric Larreula-