Són els nostres drets!
Ahir, 20 de Novembre, va ser el Dia Mundial dels Drets de la Infància. En memòria a totes aquestes personetes… us deixo un PDF que il·lustra a la perfecció alguns dels drets dels infants. Esper que us agradi...
Font d’informació : http://www.amnistiacatalunya.org/edu/pdf/humor/du-inf-cat.pdf
Com pot arribar a ser un dia qualsevol a una família qualsevol?
(S. Palou)
A casa a les vuit del matí. Hora de llevar-se…
Ring, ring !!!
– Bon dia. Apa de pressa, desperteu-vos que ja són les vuit. Afanyeu-vos que farem tard. Ràpid!. Encara no t’has vestit? Quantes vegades t’he de dir que avui tinc pressa?..
A l´escola…
– Bon dia nenes i nens. Avui tenim molta feina. Hauríeu d’espavilar-vos perquè aviat arribarà la mestra de música i no haurem acabat. Va noi!. Encara estàs així?. Si no acabes de seguida, t’hauràs de quedar a l’hora del pati!. Va, de pressa, recolliu, que hem de marxar al gimnàs!
A l´hora de dinar…
– Si no calleu, no podem començar. Ràpid, acabeu el primer, que es refreda el segon, va menja, corre…
En sortir de l´escola…
– Hola mare
– Hola fill. Corre, anem que ja fem tard a Anglès!
Les set de la tarda, a casa…
– Has de fer deures?. De pressa, que després t’has de dutxar, recollir la roba, llegir..! Encara no has començat?. Espavila’t, que al vespre vas a dormir tardíssim!…
Seeempre seeempre mirant el rellotge! Sense tenir ni temps per dir algunes PARAULES DOLCES...
L’altre dia, mirant el diari, vaig veure una notícia que em va semblar interessant... – La penjaré al blog! – Vaig pensar.
I aquí la teniu:
Es tracta d’un article que parla sobre l’idioma del nen. En aquest, s’explica que fa poc els experts pensaven que el balbuceig era el pas previ a la parla, però arran d’un estudi que dugueren a terme a “Current Biology”, se’n adonaren que el plor del nadó és el primer pas del llenguatge.
L’experiment va consistir en analitzar el plor de seixanta nadons d’aquests, trenta eren francesos i trenta alemanys, durant els primers cinc dies de vida. Els resultats demostraren que l’entonació del plor variava d’un grup a l’altre. La melodia del plor dels francesos era ascendent, mentre que la dels alemanys descendent. Aquest fet va fer que es relaciones la melodia amb la naturalesa de cadascun dels idiomes.
Aquesta investigació demostra que els nadons, des del començament, prefereixen reproduir la melodia típica de l’idioma matern que han escoltat durant la seva etapa fetal. A més, també ho fan per imitar la conducta de la mare, per tal d’atreure-la i fomentar els llaços afectius. No és estrany que el nadó imiti la melodia de l’idioma de la mare, ja que és el que ha anat escoltant des d’abans de néixer.
Diari Menorca, suplement XOC.
Avui ha estat un dia especial, un dia en que he descobert l’essència de compartir…
La proposta que se’ns havia fet era muntar un racó a la classe, ambientant-lo i exposant-lo als demés companys. Crec que tots sabíem que teníem imaginació, però el que no ens pensàvem era que sorgigués aquesta espècie de fenomen paranormal format per la imaginació, la creativitat, el teatre, la música, l’enginy i el color!
Com a valoració general, podria dir, doncs, que he après la importància de compartir, he aprés que cada cosa té el seu valor positiu i que de tot i tots es pot aprendre moltíssim! No cal ser tècnics en creativitat, dissenyadors d’interiors o científics per crear uns ambients fantàstics i amb un alt valor educatiu… Sincerament,
Gràcies i enhorabona compis! J
El camí que no anava enlloc…
No gaire lluny d'aquí, hi havia un camí petit, petit, que no anava enlloc. I això que els camins sempre acostumen a anar a un lloc o a un altre, però aquest, no. Feia unes quantes voltes, pujava una mica amunt, tirava una mica avall, però en definitiva, el que es diu anar, anar, no anava enlloc. I com que no anava enlloc, doncs mai no l'agafava ningú, perquè ja se sap que la gent sempre va a un lloc o altre. I el camí vivia molt tranquil i feliç. I com que mai no l'agafava ningú i ningú no el molestava, es va anat fent estret de tantes i tantes flors que van anar naixent a les seves vores. També els ocells preferien els arbres dels seus costats per fer-hi el niu. I els conills van omplir els caus dels seus voltants. Però, el que són les coses! Un bon dia, un senyor que tenia molta pressa i anava perdut, buscant, buscant, va trobar el camí i llavors es va posar molt content, perquè quan es té pressa i es va perdut trobar-se un camí és una cosa molt important. El que passa és que després de resseguir-lo amunt i avall va cridar tot enfadat: -Aquest camí no va enlloc! Quin fàstic!- i se'n va anar tot rondinant a veure si en trobava un altre. El camí, quan va sentir els crits de l'home, va quedar molt preocupat. Aquell senyor s'havia enfadat amb ell perquè no anava enlloc."Que potser era dolent no anar enlloc?" va pensar. I va creure que potser sí, que no anar enlloc devia ser una cosa terrible. I es va anar posant molt i molt trist pensant que si no anava enlloc ningú no voldria caminar-hi mai (...)Un dia va ser un pintor que buscava llocs amagats, qui va descobrir el camí. I quan va veure que no anava enlloc es va posar molt content, perquè va pensar que allà podria pintar tranquil perquè hi devia passar molt poca gent, i encara, amb poca pressa. I no va dir res, perquè els pintors quan pinten mai no diuen res, estan tan entusiasmats amb aquells colors, amb aquelles formes, amb tot allò que veuen, que què voleu que diguin…I mentrestant, tota la gent que tenia molta pressa passava pel costat d’aquell camí rondinant: -Aquell camí no va enlloc! Quin fàstic! Però ell, el camí, ja no estava trist quan els sentia, perquè havia après que, de vegades, no anar enlloc és una de les coses més meravelloses que es poden fer en aquesta vida.
-Contes per a un món millor, Enric Larreula-
